Páginas vistas en total

lunes, 29 de diciembre de 2014

La primera història - Capítol 4

-“Comença el joc”? Va de debò? –em diu l’Eric mirant-me amb incredulitat.
-Molt em temo que sí –li dic amb un murmuri.
-Què és això, Anna? He vist les altres notes i he de reconèixer que fan bastant mal rotllo... –em diu una companya de classe.
-Jo... no...
-És una venjança de la Marta –diu algú a la meva esquena. Em giro i veig la nena petita que fa dos anys va trencar els tubs d’assaig -. Reconec el seu estil.
-Com que una venjança? –diu algú.
-La Marta creu que l’Anna li ha robat el nòvio, quan no és veritat –diu la nena.
-I tu com...? –li preguntem l’Eric i jo alhora.
-No li he tret l’ull de sobre des que em va fer allò fa dos anys. No saps el que t’espera. Si veig alguna cosa que pugui ser sospitosa t’avisaré, tot i que no crec que puguis predir el que farà. Sort. Em temo que la necessitaràs.
Em passo la resta de l’hora menjant-me el coco amb el que m’ha dit la nena. Quan arriba l’hora de dinar vaig a la cafeteria de l’escola i sec a una taula amb l’Eric i un parell de persones més. Avui hi ha macarrons de primer, així que en punxo uns quants amb la forquilla i me’ls fico a la boca. Però tan bon punt la pasta toca la meva llengua, he d’escopir i començo a tossir d’una manera incontrolable.
-Què et passa? –em pregunta tothom que m’ha vist.
-Macarrons... piquen... –és l’únic que puc dir. Em comencen a caure llàgrimes de la picor. La llengua em cou com mai.
Un dels meus companys punxa un macarró i l’olora. Després l’aparta de cop i es posa a esternudar.
-Carai... li han tirat un munt de bitxo, i del picant de debò... Com que el tomàquet és vermell també, no te n’has adonat. És millor que demanis ajuda a algú amb coneixements mèdics. Contra abans millor.
M’aixeco com puc de la taula i veig que dos professors s’acosten.
-Què et passa, Anna? –em pregunta la de català.
-Li han tirat bitxo al tomàquet dels macarrons –respon l’Eric.
-Deixa’m veure, potser hi puc fer alguna cosa –em diu el professor de biologia -. Uf, no té gaire bona pinta... Se l’ha empassat? –pregunta en direcció a l’Eric.
-No, se l’ha posat a la punta de la llengua i de seguida ha escopit. S’ha posat a tossir i li han començat a caure llàgrimes –li respon.
-Millor. Si s’ho hagués empassat, probablement hauríem d’anar a fer-li un buidat d’estómac, però si només ho ha fregat amb la llengua no és tan greu. Tot i que no crec que pugui parlar en un parell de dies, es posarà bé. De totes maneres, anirem a la infermeria, a veure si la Rosa li pot donar alguna cosa per calmar-li la coïssor.
-D’acord. La puc acompanyar? –pregunta l’Eric.
-Sí, així tindrà companyia.
-Anna! Què t’ha passat? -Oh no. La última veu que voldria sentir en aquest moment.
La Marta s’apropa a la gent que s’ha posat al meu voltant i pregunta al professor de biologia què em passa.
-Doncs mira, que algú li ha tirat bitxo als macarrons. Potser volia ser una broma, però encara sort que no s’ho ha empassat, perquè ara mateix tindria la panxa feta pols... La portarem a la infermeria.
-La puc acompanyar? –Si us plau, digui que no. Si em té alguna mena d’apreci, professor, digui que no.
-D’acord. Però ningú més! Primer que la Rosa li doni alguna cosa, i després li podreu fer companyia mentre reposa.
L’Eric i jo ens mirem. Les llàgrimes em segueixen rodolant galtes avall, però ja no són llàgrimes de picor.
Són llàgrimes de por.

Em sap greu haver trigat tant en penjar un altre capítol! Entre els exàmens i que em vaig bolcar totalment en la història del Wattpad, no he pogut escriure res. De totes maneres, espero que us hagi agradat!
Ja sabeu, deixeu un comentari amb consells, suggerències o el que vulgueu!
Bones Festes:)

Anna

sábado, 29 de noviembre de 2014

Sobre gel - Capítol 3

-No, de veritat, a on anem? És una mania que tinc; necessito saber a on vaig, sinó no vaig còmode pel carrer.
-De veritat, amb lo maco i filosòfic que m’havia quedat! Has espatllat el moment màgic. Ara ja no és el mateix.
-Perdona, no hi havia pensat...
-Això, ara intenta arreglar-ho! –em diu l’Eric amb cara de pomes agres.
-Vaaaaaa, no t’enfadis, que ja saps que t’estimo molt i no ho deia amb intenció d’ofendre!
-Si creus que una disculpa és suficient, ho portes clar.
-O sigui que t’hauré de recompensar, eh? –li dic amb un somriure murri-. D’acord. A veure si això funciona.
M’apropo a ell, li passo els braços pel coll i li faig el petó més apassionat que he fet mai a ningú. Al principi es queda igual, però al cap de res no es pot resistir i em torna el petó. Em passa els braços per la cintura i m’acaricia l’esquena. És tot perfecte fins que algú ens passa pel costat, ens dóna un cop i ens diu:
-Aneu a un hotel home!
Ens separem i llancem una mirada assassina a la persona que ens ho ha dit, que ens mira amb l’alarma i la vergonya pintada a la cara i surt corrents amb la cua entre les cames. Aleshores, ens mirem i ens riem de la situació tan surrealista que acabem de viure. Quan parem de riure, li dic:
-Va, ara de veritat, a on anem, Eric?
-Ets pesada eh? La veritat és que jo tampoc ho sé. Havia pensat d’anar a fer un tomb pel barri i berenar alguna cosa a alguna cafeteria. Què et sembla?
-Em sembla perfecte.
Anem caminant pels carrers del barri. N’hi ha d’amples, d’estrets, de concorreguts i de buits. Ara estem al carrer Rogent. M’encanta aquest carrer durant aquesta època de l’any. El terra està ple de fulles, i com que aquest matí ha plogut, el terra desprèn una mena de llum pròpia. Sembla un mirall enganxat al terra, perquè es veuen els arbres reflexats. Quan sigui fosc, es veuran els reflexos de les llums que han col·locat. Pugem el carrer amb tranquil·litat, parlant de les nostres coses, quan de cop la veig asseguda a un dels bancs del carrer.
-Oh no –dic amb l’horror pintat a la cara.
-Què et passa? –em pregunta l’Eric, mirant-me espantat.
-Mira qui hi ha asseguda al banc de la dreta.
Aixeca la vista i mira cap a on li indico. Aleshores diu:
-Oh no.
-Ahà –li responc.
La persona que acabem de veure (per a la nostra desgràcia) és la noia més cotilla i la que pot dir més paraules seguides de tota la classe. La Natàlia. Si parles amb ella és força simpàtica, però no li pots explicar res perquè fa que les notícies i els secrets corrin com la pólvora per tot l’institut.
-Deixa’m anar –li dic a l’Eric de sobte.
-Què? Per què?
-Perquè si ens veu i no estem agafats cap problema, hem quedat com dos bons amics per anar a fer una volta. Però si ens veu agafats... cagada.
-Sí, tens raó.
-Va, passem per davant seu. Espero que de totes maneres no ens vegi...
Però dec haver fet alguna cosa moooooooolt dolenta en una altra vida, perquè el cel em castiga i la Natàlia ens veu. Ens saluda, la saludem i, per la nostra desgràcia, s’aixeca del banc i ve directa cap a nosaltres.
-Hola nois! Què, heu sortit a fer una volta? Jo també, però m’he cansat de caminar i he dit “Va, vaig a seure a un banc una estona!”. Bé, no ho he dit, ho he pensat, perquè si ho hagués dit la gent segurament m’hauria mirat estrany... Fa una estona ja que estic asseguda aquí. He estat parlant amb la Marina per Whatsapp, i a que no sabeu què m’ha dit? Que està sortint amb el Pol! Que fort oi? Jo també m’he quedat súper al·lucinada, perquè no enganxen ni amb cola. El Pol jo el veig millor amb la Cristina, mira què et dic. No sé, trobo que fan millor parella. Tot i que no es porten molt bé, així que no sé si podrien estar junts, però com molta gent diu, “El roce hace el cariño” no? Escolta! Ahir vaig estar parlant amb la Júlia i em va dir una cosa que em vaig quedar COOOOM? Em va dir que...
Aquí em desconnecto. El meu cervell ja no aguanta més paraules seguides. És que aquesta noia no necessita respirar mai? Jo dic dues frases sense agafar aire i quasi m’ofego... L’Eric i jo ens mirem amb desesperació. Estic segura que els dos pensem el mateix. “Que calli ja, si us plau”. Però sabem que si no hi intervenim es pot passar tota la vida parlant, així que faig el cor fort i li dic:
-Natàlia, em sap greu però hem de marxar. Tenim molta pressa.
-Ah sí? A on aneu?
-A un lloc, però no et podem dir on –li dic.
-I per què no? Ja saps que jo...
-Si dic que no t’ho podem dir és que no t’ho podem dir –li dic amb les dents apretades. Aleshores poso el somriure més realista que puc i li dic: -Adéu, ja ens veurem a l’institut!
Agafo l’Eric pel braç i me l’emporto quasi arrossegant-lo. La Natàlia ens mira amb cara de sospita. Això em fa molt mala espina.
-Has vist com ens mirava? –em diu l’Eric quan ja som prou lluny d’ella.
-Sí. Molt em temo que dilluns a l’institut serem el tema del dia.

Què us ha semblat el tercer capítol? Deixeu un comentari amb la vostra opinió!

Anna

domingo, 23 de noviembre de 2014

La primera història - Capítol 3

-M’estàs vacil·lant? –em diu.
-Desgraciadament no. Una vegada, fa un parell d’anys, una nena petita li va trepitjar sense voler les sabates noves, i al cap de dos dies havien obert un expedient a aquella nena per haver entrat al laboratori i haver trencat els tubs d’assaig.
-La va obligar a anar al laboratori i a trencar tubs d’assaig?
-Home, la nena no ho devia fer pas sola perquè era un angelet... Però no crec que l’obligués. Jo penso que més aviat se les va empescar per fer que anés ella sola al laboratori, però no sé com exactament.
L’Eric em mira. Per la seva expressió, sé que està intentant pair tot el que li acabo de confessar sobre la seva ex. Al cap d’una estona em diu:
-Mira, saps què Anna? Anem al Happy Pills, ens comprem cadascun un pot de chuches, ens les mengem i reflexionem tranquil·lament sobre les nostres vides.
-Però que no ho entens? Ens pot passar de tot! Com pots estar tan tranquil?
-No estic pas tranquil. L’únic que vull ara és menjar chuches i abraçar i petonejar a la meva nòvia. Uns instants de tranquil·litat.
-D’acord.
Entrem al Happy Pills i ens comprem cadascú un pot ple fins a vessar de chuches. Ell es posa una etiqueta que diu “Para los lunes” i jo em poso una que diu “Consumir en caso de ataque ninja”. Sortim de la botiga i seiem a un banc que hi ha allà a prop. Mengem, riem, ens abracem, ens fem petons... tot és fantàstic. Una altra tarda amb la millor persona del món.
L’endemà és dijous. Arribo a classe i em trobo un full doblegat al pupitre. El desdoblego i això és el que hi ha escrit: =D. Només una cara somrient. Penso que deu ser de l’Eric, tot i que ho trobo una mica estrany.
Segona hora. Em toca dibuix. Em dirigeixo a l’aula i em trobo a un munt de gent al voltant de la porta, mirant alguna cosa. M’hi apropo i ho veig. Hi ha un paper amb el meu nom enganxat a la porta amb un tros de cel·lo. El desenganxo, el desdoblego i miro què hi ha escrit. =). Una altra cara.
Tercera hora. Em toca dibuix tècnic. Vaig cap a l’aula i em trobo la mateixa situació que l’hora anterior. Un munt de gent al voltant de la porta. Hi ha una altra nota amb el meu nom. Aquest cop està subjectada amb cinta aïllant. La desenganxo i la desdoblego. =|. Això comença a ser inquietant.
Quarta hora. Ara tinc català. A la porta de l’aula, una nota amb el meu nom, aquest cop subjectada amb una xinxeta. La desdoblego i hi trobo una altra cara. =(. És impossible que sigui de l’Eric. Li comento quan acabem la classe de català, i tot i que em diu que estigui tranquil·la, el veig inquiet. Ens hem quedat els últims a la classe, i sortim darrere de tots els demés.
Cinquena hora. Abans de castellà toca pati, així que anem a la classe a deixar les coses i a agafar els entrepans. Al voltant de la meva taula hi ha molta gent. M’apropo i em deixen passar. Hi ha una altra nota amb el meu nom. Està clavada a la taula amb una navalla de les grans. Arranco el full i el desdoblego amb mans tremoloses. >=(. Una careta enfadada en un full clavat a la meva taula amb una navalla. Tots ho han vist. L’Eric està tan cagat com jo.
Em fa por el que pugui venir després de la careta enfadada.
Última hora. Filosofia. Al meu pupitre, un full doblegat amb el meu nom. El travessa un ganivet de cuina de la cafeteria de l’escola. Al full, només tres paraules.
“Comença el joc.”

Aquí està la tercera part! Deixeu un comentari i feu-me saber la vostra opinió!

Anna

domingo, 16 de noviembre de 2014

Sobre gel - Capítol 2

L’endemà em desperto al llit i penso en el que va passar ahir. “No pot ser. NO POT SER!” és el primer que em ve al cap.
Ahir, quan vaig arribar a casa, els meus pares em van dir que se’m veia més feliç del normal.
-Que ha passat alguna cosa especial, avui? –em va preguntar la meva mare, tan astuta i perspicaç ella.
-Nooooo, que va –li vaig respondre jo. Però crec que no va colar.
Se’m notava a la mirada, en la forma de moure’m i de parlar. Anava flotant sobre un núvol de cotó, però no de color rosa. No m’agrada el rosa.
Estava tan a la Lluna de València que em vaig xocar tres cops contra la paret de la meva habitació. Sé que puc semblar una mica bleda, però la veritat és que flotava pel cel. Feia temps que érem amics, però es notava una atracció mútua que cap dels dos gosava confessar.
En fi, que és tot molt bonic. Flors i violes.
Ara estic a la meva habitació, somiant desperta, quan la meva mare entra tan de sobte que caic de la cadira.
-Anna, estàs bé? -em pregunta.
-Sísísísísísí mama, estic genial. Només em fa una mica de mal el cul -li responc.
-Escolta'm un moment. Sé que ahir va passar alguna cosa entre l'Eric i tu a la pista de gel. Saps que pots confiar en mi. M'agradaria que m'expliquessis què va passar. I no em diguis que no va passar res, perquè ahir a la nit mentre sopàvem se't notava a la cara. A més, vaig sentir com et xocaves contra la paret perquè anaves molt despistada.
Ostia, la meva mare deu ser descendent de Sherlock Holmes o algú amb unes capacitats detectivesques similars.
-Re, mama, que estic sempre en los mundos de Iupi -li dic, però la meva mare m'ha calat, o sigui que decideixo dir-li la veritat-. D'acord mama. Ahir l'Eric i jo vam anar a l'Skàting, li vaig ensenyar a patinar sobre gel, vam berenar al bar de dalt, vam patinar una estona més i vam sortir. Però quan anàvem a marxar cadascú cap a casa seva, ens vam... ehem...
-Us vau fer un petó, oi? -em diu la meva mare amb un somriure murri als llavis.
-Sí -li dic, i noto que em pugen els colors a la cara-. Avui he tornat a quedar amb ell, aquesta tarda. Anirem a fer una volta. No t'importa, oi?
La meva mare sospira.
-No, no m'importa. Passeu-vos-ho bé. I si feu alguna cosa, feu servir condó!
-Mama! Que vam començar a sortir ahir! A més, ja saps que ho tinc molt present, jo, tot això! -li dic amb uns ulls com unes taronges i un to alarmat i sorprès alhora-. I ara deixem de parlar d'això; no em sento còmode.
-D'acord, d'acord. Però has de tornar a casa a les vuit i mitja. Ni un minut més tard, entesos? 
-Entesos. Gràcies mama -li faig un petó i surt de la meva habitació. Hem quedat a les quatre i ja són les tres i mitja! M'he de començar a vestir.

Toc toc toc. Al cap de mitja hora truquen a la porta. És ell! Em sento rara. Mai havia tingut cap relació abans... Sempre m'enamorava d'algú que no em feia ni cas.
-Hola preciosa -em diu l'Eric, i em fa un petó. Va guapíssim: dessuadora ampla, de les que a mi m'agraden, texans i bambes. Senzillament perfecte.
-Hola guapo -li responc, i li agafo la mà. M'apropo a ell i l'abraço. Fa molt bona olor.
Sortim al carrer i ens posem a caminar, però no sé cap a on ens dirigim.
-A on anem? -li pregunto.
-A on ens porti el destí -em respon.

Us ha agradat? Deixeu un comentari amb la vostra opinió i amb suggerències i consells si voleu! I digueu-me si voleu que hi hagi més parts!
Anna

lunes, 10 de noviembre de 2014

La primera història - Capítol 2

Anem a la parada del metro, paguem i pugem al vagó. No parlem durant el viatge, més que res perquè el soroll del metro no ens ho permet. L’únic que fem és mirar-nos directament als ulls. L’Eric em mira, jo el miro. Així tota l’estona. Finalment arribem a Passeig de Gràcia. És un lloc que s’ha convertit en el nostre punt de referència.
-A on vols que anem, Anna? –em pregunta quan ja som fora.
-No ho sé. Qualsevol lloc em va bé. Encara que...
-Encara que...?
-Se m’ha acabat la reserva de chuches de casa. Necessito renovar les existències de la meva droga. Encara que és una droga bona. Crec.
-D’acord. Ens podem acostar al Happy Pills que hi ha més avall. Què et sembla?
-Si no és massa molèstia... –li dic, i miro el terra. És una cosa que faig sempre, un tic que m’ha quedat. A ell li agrada molt que ho faci; diu que semblo una nena petita i que li entren ganes d’abraçar-me.
-Va, no facis comèdia, que sé que te’n mors de ganes! –em diu, i em rodeja la cintura per darrere mentre em fa un petó entre els cabells foscos.
Ens riem, i comencem a caminar. Jo li rodejo la cintura, ell em rodeja les espatlles. Sé que el que fem no està bé, però... simplement, no ho puc evitar. És tan... ell, que no em puc resistir. Però segueix sent el nòvio de la meva millor amiga...
-Escolta, has parlat amb la Marta? Cada cop que la veig em sento incòmoda... –li dic.
-Sí, he parlat amb ella aquest matí –em respon, i em mira.
-I no m’ho dius fins ara, que són les cinc de la tarda?!
-No t’ho he dit fins ara perquè hem estat tot el matí envoltats de gent. A més, tu ja ho hauries de saber, que he vist que s’apropava a tu cinc segons després d’haver parlat amb ella! –em respon entre raonable i indignat.
-Jo ja ho sabia, però estava esperant a veure quant de temps trigaves en dir-m’ho tu! Bé, ara això és igual –el tallo, perquè veig que m’anava a replicar-. Què li has dit?
-Li he dit que ja feia temps que no estàvem a gust cap dels dos, i que veia que ja era el moment de tallar. Ens notava més distants, ja no era el mateix que fa un any.
-I ella què t’ha contestat?
-Ella m’ha contestat que estava d’acord amb mi, i que de fet anava a plantejar-me el mateix feia ja un temps, el que passa que no sabia com dir-m’ho. “Igual que jo”, li he dit. I aleshores m’ha dit que feia ja uns quants mesos que estava sortint amb un altre. Però com que tu ja m’ho vas dir quan vam començar a sortir, no m’ha agafat molt per sorpresa. Aleshores jo li he dit que també feia uns mesos que estava sortint amb una altra noia, i ella m’ha dit que ho entenia, perquè la nostra relació estava morta, tot i que crec que li ha sapigut una mica de greu.
-És normal, feia molt de temps que estàveu junts...
-Ja, això és el que he pensat jo. I aleshores m’ha preguntat que amb qui estava sortint. “Per curiositat. No m’enfadaré, de veritat”, m’ha dit.
-I tu què coi li has dit?
-Li he dit la veritat. Li he dit que fa tres mesos que surto amb tu, que quedem per les tardes.
-COM?
Em quedo un moment mirant-lo, al·lucinant mandonguilles de colors. Aleshores recupero el sentit comú i penso que és el millor que podria haver fet.
-I ella què t’ha contestat? –li pregunto, cagada.
-M’ha dit que et posarà una espelma negra i et farà vudú fins que et caiguin els ulls com si fossin llàgrimes.
-De veritat?
-No dona no! Com vols que m’hagi dit això? M’ha dit que ja feia temps que s’ho ensumava i que, tot i que li sabia greu, en realitat no li feia res, que el que a ella li importava era la nostra felicitat.
-M’estàs vacil·lant?
-No, t’ho dic molt en serio. M’ha dit exactament el que t’acabo de dir.
-Ara que ho dius, quan m’ha explicat que havíeu trencat, quan ja marxava, la Marta m’ha dit: “Espero que siguis molt feliç”. En el seu moment m’ha estranyat força, però segurament deu ser per això.
-Però millor, no? Això significa que no ens hem de preocupar per ella. Nosaltres seguim sent amics, vosaltres seguiu sent amigues, nosaltres estem feliços... Jo pensava que tot aniria pitjor –em diu, amb un petit somriure tímid als llavis.
-En realitat és tot el contrari.
-Què vols dir? –em diu, ara ja somrient. Però quan veu que jo no somric i que el miro alarmada, deixa de somriure de cop.
-Vull dir que la Marta és una persona molt calculadora i minuciosa. Quan li fan alguna putada, al principi sembla que li sap greu però que està bé, però al cap de poc temps la persona que li ha fet alguna cosa en sofreix les conseqüències.
L’Eric em mira amb els ulls com taronges i em diu:
-I això què significa, Anna?
-Això significa, Eric, que el més dolç que ens espera per part de la Marta en el nostre futur proper és, segurament, les chuches que em pugui comprar jo ara.

Aquí està la reclamada segona part! Espero que us hagi agradat! Deixeu un comentari si teniu un consell, suggerència o si simplement us ve de gust!

Anna

domingo, 2 de noviembre de 2014

Sobre gel

Pujo al bus, pago i vaig cap al mig del vehicle de dos vagons. Sempre m’ha agradat estar al mig de l’autobús; em fa sentir, no sé, especial en certa manera. Davant meu hi ha una parella amb dues criatures, i asseguda al meu darrere hi ha una senyora que sembla que acabi de sortir de la perruqueria.
Vaig escoltant música, però hi ha algú al bus que sembla voler imposar el seu gust musical perquè sento més les seves cançons que no pas les meves. El conductor frena de cop i em va de poc que no caic a sobre dels dos nens petits. Aquest és l’únic perill de la part del mig de l’autobús de dos vagons, però també és el que la fa més emocionant.
Al cap d’una estona em baixo, ja he arribat a la meva parada. Hem quedat a davant de l’Skating, anem a patinar una estona. Bé, de fet jo vaig a patinar; l’Eric només va a caure de cul, cosa que m’estranya força, perquè va ser ell qui em va proposar d’anar-hi...
Arribo a l’entrada i ja el veig fent cua. M’hi apropo, el saludo i ens fem dos petons. No triguem massa a pagar les entrades, entrem i anem a buscar els patins. Ell es demana un 43 i jo un 39. Ens posem els patins, els guants i sortim per anar a la pista. Bé, de fet ho intentem, perquè ell quasi no s’aguanta de peu!
-Vaaaaaa, que no és tan difícil!
-Això ho dius tu, que portes quasi mitja vida patinant! –em respon.
-Doncs si no t’aguantes aquí fora, no em vull ni imaginar quan estiguem a la pista!
-Per això estàs tu, no? Em faràs una classe rapideta de patinatge sobre gel?
-Potser, si m’ofereixes alguna cosa temptadora...-li dic.
-Què et sembla això: la satisfacció de veure que ets una professora excel·lent perquè has ensenyat a patinar a un incompetent?
-Mmmm... M’ho puc pensar...-li dic amb un to juganer.
-I una bossa de quicos –em diu somrient.
-D’acooooooooooord. Tot sigui per la satisfacció de veure com aprens... i per la bossa de quicos –li responc, somrient també.
-Sobretot pels quicos, no? –em mira i es riu.
-Va, entrem ja, que si no no podrem fer res!
No sé com, però aconsegueixo que entri a la pista. Però a la mínima que es deixa anar de la barana cau de cul i jo em ric. Aleshores jo l’agafo, l’ajudo a aixecar-se i caic de cul també. Ens riem, ens aixequem com podem i li dic:
-Has d’intentar no agafar-te de la barana, si no no aprendràs mai.
-Però tu mateixa has vist que si em deixo anar caic de cul.
-Dóna’m la mà.
-Què? –em mira amb incredulitat.
-Que em donis la mà. Si no pots tu sol, ho haurem de fer junts.
-N’estàs segura?
-Que no confies en mi? –li dic, una mica decebuda.
-Sí, ja saps que sí, però...
-Doncs calla i dóna’m la mà d’una vegada –el tallo.
Em dóna la mà i, tot i que porta guants, la noto calenta. És una mà familiar, que em fa sentir segura, i em fa entrar ganes de marxar molt lluny d’aquí. Començo a patinar a poc a poquet, però tampoc serveix perquè segueix caient.
-Ho haurem de fer d’una altra manera, Anna –em diu.
-Ja sé: dóna’m les dues mans –li dic.
-I tu com patinaràs?
-Jo? Cap enrere! Així et puc vigilar, i si veig que estàs a punt de caure et podré ajudar!
Li agafo les mans i començo a patinar cap enrere, a cegues. Li costa una mica, però al cap d’una estona ja comença a dominar-ho. Patinem, patinem, patinem, i al final li agafa el tranquillo i ja sap patinar! Li ha costat força, però sembla que ho ha après. Al cap d’una estona de fer mini curses i caure de cul (menys vegades que abans, però) parem i sortim de la pista una estona. Anem al bar que hi ha a dalt a prendre alguna cosa.
-Em sap greu; per culpa meva demà tindràs el cul ple de morats –em diu.
-Potser sí que tindré el cul ple de morats, però la bona estona que hem passat no ens la treu ningú! Hem caigut, ens hem rigut... m’ho he passat molt bé.
-És veritat, ha sigut genial.
-Però després seguirem eh! No et pensis que ja hem acabat! Ara que has progressat tant no pots parar tant de cop!
-D’acord, senyora professora, però m’hauràs de seguir donant les mans.
-Per què? –li pregunto.
-I per què no? –em respon ell, amb una mirada que podria desfer tot el glaç de la pista.
Al cap d’una estona tornem a baixar a la pista, patinem, caiem i riem (amb les mans agafades) fins que tanquen. Anem als vestuaris a posar-nos les sabates, però hi ha tanta gent que ens hem de posar en un banc amb dues persones més, així que estem els dos molt junts, tan junts que puc sentir com li batega el cor, puc sentir la seva respiració accelerada. Els meus batecs i la meva respiració comencen a anar al mateix ritme que els seus, i quan ens hem d’aixecar per marxar sento que s’ha trencat un moment màgic.
-Hi havia moltíssima gent, ara al vestuari! –em diu quan ja som a fora.
-No cal que ho diguis! –li responc.
-Hi ha hagut un moment que algú casi em trepitja amb els patins!
-A mi també m’ha passat unes quantes vegades!

Cap dels dos vol separar-se de l’altre, es nota en l’ambient. Ens mirem als ulls, em perdo entre un oceà verd i li faig un petó, que va seguit d’un altre, i un altre... Passem així un quart d’hora, fins que es fa massa tard pels dos: hem de marxar cap a casa, però marxem en direccions diferents. Ens diem adéu amb un altre petó, però no és un adéu per sempre. En realitat és un hola, una benvinguda a nous sentiments que segurament duraran molt temps.

Què us ha semblat? Us agradaria que hi hagués un segon capítol? Si teniu alguna suggerència o un consell, deixeu un comentari!

Espero que us hagi agradat!

Anna

martes, 28 de octubre de 2014

La primera història

Baixo corrent les escales i de cop –PLOF!- m’entrebanco i baixo els esglaons que em quedaven rodolant. Em cau tot el que portava: el moneder, les claus, el mòbil, un parell de mocadors i una fotografia vella i feta un cromo. “Almenys no m’he trencat el cap”, penso.
Recullo tot el que portava i em quedo mirant un moment la fotografia. Hi surto jo, amb jersei, guants i una bufanda, i un amic meu, que també va molt abrigat. Ens vam fer la fotografia fa tres mesos, però sembla més vella perquè sempre la miro i la toquetejo. L’hauria d’haver llençat fa temps, però no en sóc capaç.
M’aixeco i surto per la porta. Són les cinc i deu minuts de la tarda. “Em matarà” penso. “Li vaig prometre que aquest cop seria puntual.” Em poso a caminar amb pas lleuger, però he de parar per fer-li cas a un semàfor. Mentre espero el moment de continuar, penso en la fotografia.
Aquell dia no estàvem fins cap dels dos, però tot i així vam tenir l’esma per quedar i anar a fer un volt. Vam anar a parar al lloc de sempre: el Passeig de Gràcia. Un lloc ple de gent, botigues, i, en l’època nadalenca, de llums de tots colors. La gent ve i va, es dóna empentes, parla amb els seus coneguts, es carrega els braços de bosses de totes les botigues del carrer.
Anem passejant, i a mida que avancem ens anem ajuntant més, per culpa de la gent i del fred. Passem per davant d’una botiga amb una roba molt mona i em paro a mirar l’aparador.
-Podem entrar? Només serà un moment. Si us plau...- li pregunto.
-D’acoooooooord- em respon.
Entro a la botiga i em poso a mirar la roba. Tot em crida l’atenció, i agafo de tot per emportar-m’ho a l’emprovador. Em començo a provar roba, però la talla és tan minúscula que l’única cosa que m’entra és un suèter de la talla XL. A mi ja m’està bé, perquè m’agrada la roba ampla, però hi havia coses molt maques. Surto de l’emprovador i em diu:
-Si que has trigat no?
-Sí, és que les talles eren minúscules i no m’hi cabia res. L’únic que m’he pogut posar és aquest suèter. Què et sembla?
Em mira. Em repassa de dalt a baix, amb una mirada entre curiosa i juganera, i em respon:
-Et queda bé.
-Només bé?- li pregunto.
-És que saps el que passa?- em diu.- Que a tu et queda tot bé.
Em ruboritzo, li somric, li dono les gràcies i em torno a canviar. Quan surto de l’emprovador, vaig a la caixa i pago el suèter. Aleshores anem a una cafeteria a berenar alguna cosa. Ell es demana un cafè i una magdalena, i jo em demano una xocolata amb xurros. Mentre berenem, parlem de coses sense importància, de coses banals, i quan acabem i ens disposem a marxar, em diu:
-Tens sucre a la cara.
-Ah sí? On?
-Aquí, als llavis- em diu, i m’acaricia la boca per treure’m el sucre. A poc a poc, es va inclinant cap a mi i em fa un petó. Ens morregem durant una estona, i de cop em separo i li dic:
-Però què fas?! Que tens nòvia xaval!
-Mentre et feia petons no semblava que t’importés.
-Ja, però... som amigues i...
M’interromp amb un altre petó. I després un altre, i un altre, i així tota la tarda, fins que hem de tornar cap a casa. Em diu que ens fem una foto (la que porto a la butxaca) i m’acompanya fins a la porta de casa meva.
-Això no es pot repetir- li dic-. Ella és amiga meva...
-Ja- em respon, i marxa.

El semàfor ha canviat fa estona, i he anat recordant tot això mentre vaig al lloc on he quedat. El veig de lluny, el saludo, s’apropa, i fa el que fa tres mesos que no es pot repetir: em fa un petó. Anem cap al Passeig de Gràcia, com hem fet quasi cada tarda des de fa tres mesos. La meva amiga no ho sap. No ho pot saber. Ella no ho entendria.


Què us ha semblat? Teniu alguna suggerència per a la següent història?

Espero que us hagi agradat!

Anna